Cap III Llucia sa futbolista

Lucha - Animos – Moral En els capitols que dedic tant a la meva mare com a la tia Maria no he amagat en cap moment ni noms, ni cognoms o llinatges com deim a Mallorca i tampocs llocs i dates. No ho he fet per la senzilla raó que crec saber el que puc contar i qui més qui manco me coneix realment sap el que dic en aquests capitols és la pura veritat. El mateix podria seguir fent a aquest capitol titolat “Na Llucia sa fotbolista” i sot-titolat: “ Lucha – Animos – Moral • “ o altres capitols que aniré escrivint. Per beneitarro sigui, o almenys aixi em consideri l’idiota i malpen erasada societat de la meva estimada vall, no ho seré tant en dir cap inconvenença sobre les protagonistes d’aquests capitols. Ara bé crec dir en “A manera de presentació que “ contaré el que obviament em sembla a mi contador” i que “ llevat el cas referit als meus pares o familiars directes,els demés noms i cognoms per seny,intel-ligència i prudència, aixi com llocs i situacions són inventats” .Ho mantenc aqui altre pic. Inventats al cent per cent és evident que no i no té perquè ser al cent per cent. Respectuosament a mi me la bufa la mala llet, l’opinió negativa,pretesament, misoginia i masclista que de mi té un denominat lobby de senyores resentides. Constat un dia rera l’altra que se m’ha fet molt de mal sentimentalment parlant i no tan sols en el caire dels afectes i sentiments sino subjectivament ,escampant fel i mentida entorn a la meva persona i als meus actes. Hipocrites beatos i beates mallorquins el fet d’agradar-me el sexe a la meva edat i d’agradar-me al-lotes maques i que talvolta – si no hi hagués hagut tanta injusticia entorn meu – podrien ser filles meves no és cap novetat i serà una cosa pecaminosa i depravada pels vostres atrofiats i estupids capparins. Escrit correctament o no, fins i tot no mereixeu m’hagi molestat en escriure aquestes ratlles. Per egoisme com diria la Sandra de “Gran Hermano 2004” ,per vanitat i per orgull esper siguin publicats negre damunt blanc talment com les “ Catedrals amb armaris “ de Mosén Jaume Santandreu. I si la mala sort acostumada i els entrebancs que puguin sorgir facin que no es publiquin;estimats enemics doneu-li gràcies a Déu o al Diable. I ara em permet continuar amb aquest capitol i explicar-vos qui era Na Llucia sa fotbolista.. Al cent per cent no però més d’un cinquanta –u per cent crec que sí. Seria pels anys seixanta del segle XX que uns jovenelos me vengueren a cercar perque els ajudàs a la seva curolla de poder a jugar a footbal en un equip federat de la categoria de jovenils. No és que fos un entés en la matèria i que m'agradàs a correr darrera una pilota i pegar-li coces. Que va! Aleshores tenia una vintena d'anys, Ajudava un poquet, mon pare, a les feines del petit hort que teniem a l'altra banda del torrent. M'havia alliberat de fer el servici militar per ser fill únic i tenir ja seixanta anys els meus progenitors. A més era l'escolà major de l'església i el secretari de la Congregació Mariana, encara que a dir no me duia de lo millor amb el Senyor Econom de la Parroquia. Aquells al.lots havien de menester, un, que els podés ajudar en tot lo relacionat a paparum oficial. Tot i que pogués poc deixondit i espabil-lat era la persona idonia per donar-los un cop de mà. Aixi és que nasqué l'Atletico Fornalutx. Si voleu més detalls sobre aquest modest equip jovenil vos recoman llegir el libre de les V Jornades d'Estudis Locals de Sóller i Fornalutx." Història de l'Atletic Fornalutx" per Bartomeu Joan Celià Sastre, pàgines 265 a 286. Però que hi pintava Na Llucia sa futbolista en tot això? Qui era aquesta al-lota? D'on era? Era de Fornalutx? Doncs heu de saber que a Fornalutx no teniem un camp adequat per jugar-hi a footbal. L'ajuntament havia comprat, feia poc una finca per edificar-hi l'escola nova dels nins i la casa del mestre; però els terrenys sobrants d'aquells no reunien les dimensions reglamentaries que la Federació exigia. Per altra banda no tots els nostres jugadors eren de Fornalutx. Haviem hagut de completar la plantilla amb jugadors del poble veïnat o sigui de Sóller. I a Sóller sí que hi havia un camp de footbal reglamentari. Es Camp d'En Maiol. Na Llucia habitava molt aprop d'aquest camp. Tendria uns setze o desset anys i era el que es diu una al.lota agradosa. Vivia amb el seu pare que havia quedat vidu poc després de neixer Na Llucia. Davant per davant Ca Na Llucia hi vivia un matrimoni. Ella era germana de la difunta mare de Na Llucia. I ell tenia un nebot que per cert era un dels puntals del nostre equip de l'Atletic Fornalutx. Aquest nebot visitava amb molta frequència als concos. També ho feia ,com podeu imaginar,Llucia; fins el punt que la gent del barri creien que la neboda d'ella i el nebod d'ella eren cosins i els havien batiat: "Es Cosins". Tornem un segon al Camp d'En Maiol que duia aquest nom per haver estat antigament propietat d'una familia de sollerics cognomenada Mayol. Donat que a Fornalutx no teniem un camp reglamentari per jugar partits de competició oficial decidírem posar-nos en contacte amb els propietaris del Camp d'En Maiol perquè l'Atletic Fornalutx hi pogués jugar els partits que li corresponien fer com si els jugàs a Fornalutx mateix. El Camp d'En Maiol pertanyia a la Sociedad Deportiva Sollerense formada per socis accionistes que gaudien d'una tarja carnet que les permetia assistir de franc a tots els actes esportius o no que es fecen allà. No posaren cap pega i accedíren que emprassim el camp. L'unica condició era que haviem de deixar passar sense pagar a tot aquell que ens mostràs un carnet de soci propietari. Aquests carnets no duien cap nom ni cognom. Eren tots al portador.Aixi que ja podeu comptes.. Ningú te regalava res i això de les subvencions encara estava per inventar-se. Després de cada partit haviem de pagar a la S.D.S. ara no record les pessetes però era per la neteja i el manteniment del camp. A més per celebrar qualsevol partit fos ell oficial o amistos, el Club que l'organitzava havia de sol.licitar permis no tan sols a la Federació Balear de Footbal sino també al Govern Civil perquè enviassen una parella de Guardies Civils a fi d'estalviar possibles aldarulls. No vos cregueu que aixo fos de franc. A veure-nos jugar - a veure jugar un equip de juvenil com era l'Atletico Fornalutx- no penseu que vengués cap gran gentada. Contades eren les persones de Fornalutx que baixassen a Sóller per donar-nos anim i suport. Això sí no mancaven critiques i que vos heu pensat cada vegada que perdiem; la qual cosa fa ocorrer bastantes vegades. Quan guanyaven te felicitaven sí però entre sorpresos i estranyats. La gent que majoritariament venia a veure l'Atletic Fornalutx eren de Sóller i del Port de Sóller casi tots ells familiars d'algun jugador nostre. Record que els del Port eren els fans més entusiastes i també podien ser els més conflictius. Aquesta gent - apart que no te mostràs carnet de soci propietari de la S.D.S. - pagava la seva entrada. Com he dit més amunt, jo era només oficialment el secretari del club però donat que els altres directius s'implicaven gaire, vaig haver d'assumir altres funcions. No ho dic només jo. Ho diu, el mateix Bartomeu Joan Celià Sastre, a la pàgina 276 de "Història de l'Atletic Fornalutx" ( V Jornades d'Estudis Locals de Sóller i Fornalutx) : "Joan Estades ho feia tot menys jugar a futbol". I és ben vera, l'unica cosa que no vaig fer va ser no posar-me calçons curts i tirar-me al camp corrent darrera la pilota. Apart que no en sabia, l'edat m'havia passat. Una de les tasques que vaig assumir quan l'Atletic Fornalutx jugava en el Camp d'En Maiol fou la de taquiller o cobrador de les entrades. Una de les persones que quan l'Atletic Fornalutx jugava al Camp d'En Maiol acostumava venir a veure'l jugar era Na Llucia. Record que solia venir amb una amiga de la seva mateixa edat qui ella tenia un germà que vestia la camiseta del Fornalutx. Tant ella com l'amiga no eren socies propietaries del Camp. Aixi que havien de passar per la taquilla. Potser alguna vegada venguessen amb un carnet de soci ( qui com he dit eren al portador i sense nom ni cognom) però ara no ho record. El que sí record és haver-les deixat entrar de franc més de dues vegades. Bé i ara potser me preguntareu. Aquesta senyoreta Llucia o el nom que fos et donà mai peu a que et fessis il-lusions? Seria un mentider si digués que sí. Era agradosa i simpàtica. Jo crec que el que li interessava era poder entrar de franc per veure jugar l' Atletic Fornalutx. No crec que això sigui cap pecat. Aixi éa que les il-lusions les me vaig fer jo mateix. Tampoc això crec que sigui una malifeta. Per acabar aquest capitol vos diré que l'Atletic Fornalutx tenia un lema. Això també surt al llibre de lss "V Jornades d'Estudis Locals de Sóller i Fornalutx". Un lema - Lucha Animos Moral - que'm vaig inventar i que de fet eren les inicials del nom i llinatges de Na Llucia sa futbolista. Llucia Amer Mateu. Actualment aquesta dona està casada i és mare de familia. El seu espòs havia sigut jugador i bon jugador per cert de l'Atletic Fornalutx. Un dels seus fills també ha jugat a footbal amb el Mallorca B. Joan Antoni Estades de Moncaira i Bisbal